quina manera de pendonejar...

Quina setmana més completa. El dimecres se n'anem a vore a Bob Dylan a Alacant, el Xoro, Juane, Elisa, Toni de l'hostal, el meu germà i Pep el rogero (que es va quedar flipat en vore el xou). A mitjan concert el meu germà es posa groc, després verd, i blanc...Alex, t'ancontres bé? ...home...no molt... i se n'anem pitant a pegarli un rentó. Després que li passara un poc el sofoco es va fer una cervessa i ja està. Però no parava de lamentarse, mira que agarrarme un xungo en el concert de Bob Dylan!! Tot l'any assajant per totes les orquestes dels poblets i el dia fort gatillasso, aixina de puta és la vida. Jo vaig cumplir a la meua manera fentme dos gintònics en "like a rolling stone", que és una cançó llargueta i dona p'això i més. Després vam sopar en un lloc que em fa vergonya confessar. En arribar al poble anem a dixar a Elisa en casa i...això qu'és??! El monecipal!! No sap vosté que s'ha clavat per direcció prohibida? I el xoro, delicat com és ell...en fi, que ens van denunciar. El Toni i jo vam anar a l'estudi a rematar la festeta i a riures un poc dels succeïts. Divendres a l'Alcudia, un altra presentació de Pell de pruna a una llibreria. A l'hora de dedicar llibres, com eren poquets, en lloc de escriure vaig optar per fer un dibuix per llibre ( a quina mal hora!! ) Si n'arriben a ser uns quants més encara estem allí. I després vam eixir pitant cap a Ontinyent, que tocavem al sopar de gala de l'associació de minusvàlids. No com a les Maedeus, no... al sinyo Toni li se va enxufar la llumeneta i ens va posar "Toni el de l'Hostal i els astropeaets". Un dia ens hostiaran i en pau. I per si no havia tingut la setmana prou apanyaeta, dissabte se n'anem d'expedició a Burjassot a l'entrega dels premis de la cartelera Turia, Natzari, Pep, Olivares i jo. Allí ens esperaven Paco uendo i Merce, que ens van dur a ferse uns xivitos de la pata'l matxo. A tot açò vam anar perque a Paco Muñoz li donaven un premi i ens va deixar unes entrades pa que ferem motí. Però motí hòsties, allò estava petat de personal i de famosos d'ixos que ixen per la tele i en els multicines. Lo millor el Xavi Castillo, que és més burro c'un adoquí, i per poc no ens bada la bancà a tots de tanta risa i desficacis. No s'hauria de morir mai! I encara he pogut acabar una de les històries de "Roba estesa", la de la mort. Amb ella he tancat el quadern nº24, que m'ha acompanyat a tots els llocs durant un any.